Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història


Deixa un comentari

El telèfon

Ca la Lina

“Teléfonos”. Cartell a la porta del cafè de ca la Lina (1963)

Temps enrere només tenien telèfon algunes indústries i botigues i els despatxos de metges i advocats però a la majoria de les cases no n’hi havia.

Els orígens de la telefonia a Catalunya, es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l’estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles.

Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb una gran visió de futur, va veure que es tractava d’un servei públic que podia vertebrar el país i donà l’impuls que permeté la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya. Malauradament la dictadura de Primo de Rivera, en abolir la Mancomunitat interromp la tasca iniciada abocant un altre cop el país a un retard i la xarxa interurbana catalana no es completarà fins molts anys després, passada la Guerra Civil espanyola. A: Viquipèdia. Història de la telefonia a Catalunya

Fa poc menys de 100 anys, quan els cabanencs havíem de telefonar –ho fèiem poques vegades i només per motius importants- anàvem a ca la Lina on hi havia el cafè i la “centraleta” gestionada per la família Cusí.

Si volies fer una trucada, o com es deia «posar una conferència», havies de posar-te en contacte amb la operadora de la central i demanar que establís la comunicació amb la persona desitjada.  Aquest procés podia durar entre un quart i mitja hora, si era a Girona, i entre una o dues hores, si era a Barcelona.

Si rebies una trucada, l’operadora de la central venia a casa a donar avís que “tenies una conferència” i a quina hora havies de ser a la central per poder parlar per telèfon.

El telèfon havia arribat a Cabanes el 1922, gràcies a la iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya

Dues actes del Ple Municipal donen fe de la necessitat de sol·licitar l’establiment d’una central telefònica al poble i de la resolució del concurs d’adjudicació a favor del Sr. Vicenç Cusí.

L’acta del 23 d’abril de 1922 fa constar que “el Sr. Presidente manifestó que en vista del resultado de la reunión celebrada en estas Casas Consistoriales por los elementos más importantes de la población de que se solicite el establecimiento del teléfono en este pueblo, el era de opinión que tenia de solicitarse, haber que opina el Ayuntamiento“.

Després d’una breu discussió la corporació municipal acordà per unanimitat demanar a la Mancomunitat de Catalunya l’establiment d’una estació telefònica. La petició va ser acceptada i es van iniciar els tràmits.

Centraleta de l’època de la Mancomunitat

L’acta del 16 de juliol de 1922 indica que “el Sr. Presidente manifestó que en virtud de estarse instalando en este pueblo el teléfono de la Mancomunidad de Cataluña a petición de este Ayuntamiento y obligándose este a facilitar local donde se establezca la central así como luz y encargado y demás necesario al expresado servicio se convocó un concurso de solicitantes al efecto de escoger quien lo iziera en mejores condiciones a cuyo concurso concurrió D. Vicente Cusí Vidal * que ofreció las condiciones más ventajosas

L’Ajuntament acordà adjudicar el servei al Sr. Cusí amb aquestes condicions:

  1. El Sr. Cusí es compromet a tenir a la seva casa del c/Tetuán la central telefònica de la Mancomunitat, així com el locutori de conferències o permetre aquestes conferències durant les hores que fixa la Mancomunitat; el subministre de llum; la conservació dels aparells i a tenir la central telefònica en bon estat de funcionament així com a cumplir les obligacions establertes per la Mancomunitat
  2. El Sr. Cusí tindrà dret a percebre pel seu serveis:
    • 10 cts. de cada telefonema (escrit que conté allò que ha estat transmès per telèfon) que porti al públic o cada avís que conferència que transmeti a veïns que visquin al casc urbà
    • 20 cts. quan el telefonema o avís sigui a veïns de les Masies
    • 50cts. quan sigui per a habitants dels masos
  3. El Sr. Cusí s’obliga a pagar a l’Ajuntament 27,5 pts. anuals per ajudar a les despeses del telèfon
  4. Aquest conveni té una durada de dos anys, comptats des de la inauguració del servei. Passat aquest temps les parts poden continuar-lo o modificar-lo

Actes Municipals del 23 d’abril i del 16 de juliol de 1922

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Documents

ACAE.-  Plec de condicions per a la instal·lació de la línia telefònica i una central de telèfons local. Inclou el contracte entre l’Ajuntament de Cabanes i Vicenç Cusí Vidal adjudicant a aquest últim el càrrec de encarregat de la central telefònica, la qual s’instal·larà a un local de la seva casa situada al carrer Tetuan (1922). A: Arxiu Comarcal Alt Empordà FONS ACAE110-114 / Ajuntament de Cabanes. ACAE110-114-T1-33

ANC.- El locutori de Cabanes era considerat una Estació municipal que formava part del Grup de Figueres format per 43 pobles, segons descripció apareguda a la pàgina 4 del document: Notes per l’avant-projecte de xarxa telefònica de la Mancomunitat de Catalunya [1914 – 1917]. Fons ANC1-137 / Enric Prat de la Riba. Codi: ANC1-137-T-3689

ANC.- Cartes d’ajuntaments catalans adherint-se a la petició de la Mancomunitat per la concessió del servei telefònic (12.05 – 27.10.1922). Fons ANC1-737 / Josep Puig i Cadafalch. Codi: ANC1-737-T-4944

La família Cusí

Vicenç Cusí Vidal, fill de Quirze Cusí Rabert i de Joaquima Vidal Monicoy, va néixer a Cabanes el 15 d’abril de 1877. El 1904 es va casar amb Teresa Massot Giralt, també de Cabanes. Entre 1916 i 1918 va ser alcalde del poble.

El seu fill, Joan Cusí Massot (1912-1993) junt amb la seva esposa Maria Hortal Rebarter (1918-1987), van seguir el negoci familiar. Ca la Lina era el locutori telefònic, l’estanc i el cafè del poble. Durant algunes temporades també s’hi havia fet cinema.

La xarxa telefònica de la Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya, que va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925, va dur a terme una important tasca de creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat.

L’any 1914, només 38 dels 1.087 municipis de Catalunya tenien telèfon, els més grans. En aquell moment, la iniciativa privada considerava que no era rendible cobrir tot el territori català. La Mancomunitat de Catalunya es va proposar de dotar 372 pobles del país de, com a mínim, una centraleta.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees. A: La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). A: blogs.sapiens.cat

La Mancomunitat va utilitzar els fons econòmics agregats de les 4 diputacions – no hi van haver transferències econòmiques afegides – per desenvolupar projectes de país d’ample abast. Entre aquests projectes van rebre especial prioritat desplegar escoles amb biblioteca pública, ja que l’analfabetisme era molt elevat; desplegar carreteres i camins veïnals i desplegar una xarxa telefònica…. El 9 de setembre de 1915 l’estat va concedir la construcció i explotació del servei telefònic a Catalunya …  A: El projecte telefònic de la Mancomunitat de Catalunya. Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya

La Mancomunitat va voler fer arribar la comunicació telefònica on les empreses no tenien interès que hi arribés, perquè eren zones rurals allunyades sense perspectives de captar gaires abonats. A mitjans del 1923 ja hi havia 410 municipis amb telèfon. A Barcelona hi havia 10.000 abonats. El setembre d’aquell any l’Estat va prendre possessió de la comunicació telefònica de Barcelona, una xarxa que havia construït la Mancomunitat i que s’havia revaloritzat en un 50% com a mínim. L’Estat va haver d’invertir-hi un milió d’euros de pessetes el primer any, però el 1923 ja li va donar dos milions de beneficis, i l’any següent tres. Sense els usuaris de Barcelona mantenir la xarxa a la resta del país era complicat per a la Mancomunitat. Es quedava amb zones generadores de dèficit, però no amb les ciutats que donaven beneficis. El 25 d’agost del 1924 es concedia el monopoli dels telèfons a la nova companyia Telefónica Nacional de España, filial de l’americana International Telephone and Telegraph.
El que va construir la Mancomunitat continua sent patrimoni de Telefónica. Ara es diu Telefónica SA i és un grup empresarial multinacional de telecomunicacions. Té presència en 25 països sota les marques Telefónica, Movistar, O2 i Terra. A: Ni un poble sense escola, biblioteca i telèfon. L’obra de la Mancomunitat volia abastar tot el territori i ha sobreviscut un segle. Ara, 18/1272013

Més informació:

Anuncis


1 comentari

El Casino

El Casino és un immoble del c/Canal, núm. 26, construït el 1922. El 2013 es va rehabilitar la façana conservant l’estètica original.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Obra popular amb decoracions de caire modernista. Situada dins del nucli urbà de la població de Cabanes, al bell mig del terme, formant cantonada entre els carrers Canal i de les Escoles. Edifici cantoner de planta rectangular, format per quatre crugies i distribuït en planta baixa i dos pisos. La part davantera de la construcció presenta la coberta plana utilitzada com a terrat, mentre que la posterior té teulada d’un sol vessant. Totes les obertures de l’edifici són rectangulars. La façana principal presenta un portal d’accés amb l’emmarcament d’obra i decorat amb una motllura superior a mode de guardapols. Les finestres dels pisos també presenten una motllura decorativa a la part superior, formada per rajoles vidrades decorades amb motius geomètrics en blau i blanc. Les de la segona planta estan delimitades per una barana de ferro. La façana està rematada per la barana d’obra correguda que delimita el terrat, que presenta uns plafons d’obra delimitats per dos pilars, i decorats amb la mateixa rajola que les finestres. De la façana orientada al carrer de les Escoles destaca el balcó corregut de la segona planta. Presenta la llosana motllurada, barana de ferro i dos finestrals de sortida decorats amb la mateixa rajola vidrada que la resta de l’edifici. La construcció presenta els paraments arrebossats i decorats a imitació de carreus disposats regularment. A: invarquit.gencat

L’edificació té les funcions d’habitatge, botiga i magatzem on encara es conserven les restes dels palcos d’una societat que creiem era: Caridad y Recreo de Cabanas, amb domicili social c/ Escoles, 1, creada el 1913 a partir de la fusió de les societats “Juventut Recreativa Cabanense” i “Paz y Caridad del pueblo de Cabanas”. A la premsa dels anys 20 sovint apareixen notícies de les festes i activitas culturals promogudes per aquesta societat.

No s’han trobat plànols ni cap dada de la construcció. Només al llibre d’actes del Ple Municipal consta que el 15 d’octubre de 1922, Josep Gimbernat Municoy demana reconstruir el paller que té al carrer Canal, obrir porta i finestra a aquest mateix carrer i obrir tres finestres al carreró que porta a l’entrada de les cases de Miquel Pujol i Francesc Aguer.

Durant la segona República, l’actual Local Social que era seu del Sindicat Agrícola de Cabanes acollia els actes de la gent d’esquerres i el Casino era el lloc on se celebraven les festes i activitats de la gent de dretes.

A principis de la Guerra Civil es va iniciar l’expedient d’apropiació de finques per posar al servei del municipi aquells edificis que els seus propietaris havien sortit del país i que podien ser d’interès pel municipi, indicant quin ús se li podia donar a cadascun.

A l’expedient (1936-1937) hi consta l’apropiació de l’edifici del Casino (pàg. 5) i una carta del Secretari General del Sindicat d’Oficis Varis C.N.T. de Cabanes, datada el 7 de juny de 1937, (pàg. 22/23) on es fa constar que la casa del c/ Escoles, 1, propietat dels hereus de Josep Gimbernat Municoy, té un local que havia estat arrendat a una Societat on la Lliga i la CEDA hi celebraven les seves reunions i que aquest local va ser incautat pel Comitè, per la qual cosa demana que sigui atorgada al Sindicat General d’Oficis Varis la concessió de l’esmentat edifici per raó de la tasca cultural que porta a terme i demés coses que precisa fer en benefici de la causa antifeixista.

Altres edificacions o entitats conegudes com “El Casino”

El 1861 i 1865 apareixen a la premsa algunes notícies relacionades amb un Casino de Cabanes, del qual no tenim cap més referència i que podrien no tenir relació amb el Casino que coneixem avui en dia.

ALCALDADA. — El Casino de Cabanas ha sido cerrado por el Alcalde de dicho pueblo, à causa de haber hecho dimision cuatro individuos de la junta. Señor Alcalde, no hay para tanto. Deje V. obrar por si mismo al Casino, que ya se encargarà de completar de nuevo la junta. Es de advertir que la dimision no tiene nada que ver con cosa alguna referente al órden publico ni à la política. Entonces ya no nos meteriamos en camisa de once varas. A: El Ampurdanés: periódico científico, literario, de intereses morales y materiales, 3/11/1861, pàg. 3

COMUNICADO. Señores Redactores del periòdica EL AMPURDANÉS. Muy Señores mios: la calificacion de alcaldada que dan ustedes, en su apreciable n.° 14, à la providencia con que mandé cerrar el Casino de esta poblacion, me pone en el caso de dar explicaciones, usando del derecho que me concede el articulo 22 de la ley, de imprenta vigente, esperando de su amiabilidad y cortesania, insertaràn la presente en uno de sus tres
primeres números, rectificando lo que calificaron de alcaldada, mal instruidos, sin duda, de lo ocurrido en esta poblacion. La junta de dicho casino, que se componia tan solo de cuatro individuos, porque el primer presidente habia hecho ya dimision, se me presento dàndome parte como à alcalde, de que hacian dimision de sus cargos por no observarse el Reglamento; y como sobre el particular se habian dado quejas, no consideràndome autoridad competente para dictar leyes en el casino, y no fiando tampoco en mi solo criterio, habiendo consultado el negocio como alcalde, con persona competeníe, como es el abogado consultor de esta alcaldia, oido su dictamen, que fué el de que mandase cerrar el casino dando parte al Iltre Sr. Gobernador Civil de la provincià, adopté tal resolucion; pues se me hizo entender, aunque así lo comprendia, que si hubiese mediado algun percance en el casino, no existiéndo junta, y teniendo yo de ello conocimiento, podia arrostrar alguna responsabilidad. Nunca he pensado tan siquiera en abusar de mi autoridad, però si deseo se respete en lo justo y debido, y siento mucho se califiquen de injustos y arbitraries mis actos, cuando en ellos todos no tengo otra mira que la prudència, como autoridad à quien confia la ley el órden publico. Con esta ocasion se repite de ustedes A. S. S. Q. S. M. B. — José Oliva, Alcalde. Cabanas 3 Noviembre de 1861. A:  El Ampurdanés: periódico científico, literario, de intereses morales y materiales, 10/11/1861, pàg. 4

Josep Oliva va ser alcalde des del 1861 al 1864. I un José Oliva Rebarter (segurament la mateixa persona) va ser regidor el 1902 i alcalde el 1904

A divertirse. Los señores sócios dèl Càsinó de Cabanas, tal vez para alejar de sí el negro humor que les ocasiona la mala còsécha del maiz y la casi total pérdida de las tardanias, han contratado por un mes, una compañía acròbata que, bajo la direccion dèl Sr. D. Vicente Jàrque, ha empèzado li fúncïonar, con entusiasmo de los sòcios, por sus dificiles ejercicios. Para dar mas variedad à las funciones ejecuta con mucha limpieza variós juegos de escamoteo y canta algunas composiciones con acompañamiento de guitarra; Bien por el Casino de Cabanas; ocupénse sus sócios en diversiones inocentès y vivan alejados del vicio, que seran de todos apreciados. A: El Ampurdanés: periódico científico, literario, de intereses morales y materiales. 6/8/1865, pàg. 3

Josep Serra ens recordava que on ara hi ha el bar Les Voltes devia haver estat un Casino ja que la llinda de l’entrada havia tingut aquesta inscripció.


1 comentari

Sala “El Sindicat”: inauguració i exposició històrica

Sala El SindicatEl dia 5 de novembre de 2017 es va inaugurar la Sala “El Sindicat”, situada al primer pis del Local Social. És un espai polivalent, amb un aforament d’unes 100 persones, adequat per a activitats de mig format. Està preparat per a exposicions i dotat d’equipament multimèdia (projector, pantalla i equip de so).

Es va triar el nom de «El Sindicat» per tal de recuperar la memòria històrica de l’edifici.

Tot i que ja fa anys que la construcció se la coneix amb el nom de «Local social», un nom molt adient per a un equipament obert a tots els veïns i entitats del municipi,  per als més grans encara és el Sindicat, ja que l’edifici va ser construït, el 1932, pels socis del Sindicat Agrícola de Cabanes.

Amb aquesta nom es vol deixar constància dels orígens de l’edificació i retre homenatge als cabanencs que, fa vuitanta-cinc anys, van fundar el Sindicat Agrícola de Cabanes, sense oblidar als qui, el 1985, en van gestionar la cessió a l’Ajuntament i als qui generosament van cedir els seus drets per tal que «El Sindicat» passés a ser un espai al servei de tot el poble.

En motiu de l’apertura de la sala es va penjar un quadre fixe que descriu gràficament l’evolució de l’edifici, es va editar un tríptic i es va inaugurar una exposició que, en set plafons, resumeix la història del Sindicat i dels seus socis, des del 1932 fins el 1985 que va passar a l’Ajuntament.

Estava previst que la inauguració fos el dia 16 de desembre, però va coincidir amb la concentració d’alcaldes de la pl. Sant Jaume de Barcelona i es va anul·lar l’acte.

Fotos de la inauguració

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Panell, tríptic i plànol

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Exposició

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Inauguració: cartell i invitació

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


2 comentaris

Santa Missió (1943)

La Santa Missió era un conjunt de prèdiques efectuades per missioners per tal d’adoctrinar els fidels en el decurs d’unes jornades. Van ser potenciades després del Concili de Trento tot i que es van institucionalitzar a la primera meitat del segle XIX.

Després de la guerra civil espanyola la Santa Missió es va fomentar de manera especial i, promocionada pel règim, es va convertir en una exaltació del nacionalcatolicisme. Els fidels acudien a les esglésies de forma massiva a escoltar els sermons dels sacerdots; les dones havien d’acudir amb mantellina negra al cap, les cames tapades amb mitges i màniga llarga i, els homes, si duien barret o boina se l’havien de treure.

Com a record de l’esdeveniment en moltes parròquies es van construir creus testimonials.

Per commemorar la “Santa Missió” que va tenir lloc a Cabanes entre els dies 16 i 28 del mes de març de 1943, es va aixecar  la creu de l’entrada del poble que encara es conserva.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els predicadors de la Missió foren: Antonio Mª Togores i José Balletbó, de la “Congregación de la Misión.  El rector del poble era Mn Pere Serrat i el bisbe, Josep Cartañà Inglés.

Per les notícies que van aparèixer a la premsa sabem que des de Figueres es van organitzar sortides per assistir-hi.

Bibliografia


Deixa un comentari

Campionat d’arada (1995)

El 1995, l’Associació de Llauradors Professionals va convocar la 27a edició del concurs d’arada provincial i comarcalCampionat arada a Cabanes. La competició va tenir lloc el dia 12 de març a la finca “el Mas Nou” i es va complementar amb una exposició de maquinària agrícola.

El dossier, que es conserva a l’Arxiu Municipal, conté 2 cartells, el fulletó i l’acta del campionat, sis fotos,  retalls de premsa i còpia del “saluda” de l’alcalde.

Recull de premsa:

Campionat arada (1995)


1 comentari

Miracle de la muda de Cabanes (1686)

Dins dels protocols del notari peraladenc Roc Albareda s’hi troba un atestat molt curiós datat l’any 1686 en el qual es dóna fe d’un miracle ocorregut a una nena de Cabanes. Magdalena Salvayre, habitant del castell de Cabanes, explica al notari, sota jurament, com la seva filla de quatre anys va recuperar la parla. En agraïment, va prometre fer donació al santuari de “la millor joya o prenda tenia en casa“.

L’expedició del document notarial fou possiblement el desig de la mare que aquest fet fos reconegut com a “diví” per part de les autoritats ecoesiàstiques del Bisbat de Girona.

Document notarial:
Arxiu Històric de Girona-Notaria de Peralada, Manual de Roc Albareda, número 785
Escriptura signada a Peralada el dia 13 d’octubre de 1686

A: Serna i Coba, Èrika. Un curiós atestat d’un notari peraladenc (1686)
A: El butlletí. Ajuntament de Peralada. Núm. 10 (1999). Pàg. 21-22 (El 10 de novembre de 1999, considerant que el tema era d’interès local, l’Ajuntament de Peralada va donar un exemplar de la revista a l’Ajuntament de Cabanes.

Segons el «Llibre de l’obra de l’Om», el 13 d’octubre de 1686 el notari de Peralada, En Roc Albareda, signà una escriptura en la qual dóna fe del miracle de la muda de Cabanes, anomenada la dulaire; en posseir l’ús de la paraula, la seva mare, agraïda, donà a la Verge el millor que tenia, una tovallola.

A: Caussa Sunyer, Jaime. El Santuari de la Mare de Déu de l’Om, patrona de l’Empordà i advocada del bell parlar. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 1 (1959) Pàg. 178

Família Salvayre

Maria Salvayre, la nena muda de Cabanes, era filla de Ferriol Salvayre, teixidor de lli de Figueres i de Magdalena Sibecas, vídua de Figueres, casats l’abril de 1670.

Fills de Ferriol i Magdalena:

  • ????.- Esteve. El 24 d’octubre de 1689 es casà a Cabanes amb Anna Maria Ventós, filla de Joan Ventós, pagès de Sant Climent Sescebes.
  • ????.- Pere
  • 1679, 12 de juliol.- Caterina, batejada a Cabanes. Degué morir abans del 1693, ja que no apareix al testament del seu pare
  • ????.- Maria. No s’ha trobat el registre de bateig, sigui per un problema de digitalització dels llibres o sigui perquè no va ser batejada a Cabanes. Es desconeix si va arribar a gran, només sabem que el 1693, encara vivia.

Ferriol Salvayre, pare de la muda de Cabanes, va ser enterrat al cementiri del poble el dia 1 d’agost de 1693, en presència de 7 sacerdots. Segons el registre … se li es celebrada la Novena y las honras ab assistencia de set sacerdots. 15 misses en la iglesia de Cabanes testamentarias celebradas, dich 30 missas y quinse en lo convent de St Francesch de Figueres y 15 en lo Carme de Peralada.

D’acord amb el testament,  en poder del capellà Josep Fuster i signat el 30 de juliol, a Ferriol el sobreviuen dos nois, Esteve i Pere i una noia, Maria. El document determina:

  • Nomena marmessors a la seva dona Magdalena, al seu fill Esteve i al capellà Josep Fuster
  • Vol ser enterrat al cementiri de Cabanes
  • La cerimònia de l’enterrament ha de ser amb 7 sacerdots. Celebrant Missa i nocturno de difunts
  • A l’església de Cabanes se li ha de fer una novena de 9 misses baixes amb oferta de pa, vi i llum i els sacrificis de Novenal i Cap d’Any, amb 7 sacerdots
  • Vol 60 misses. Trenta a l’església de Sant Vicenç de Cabanes i la resta a gust dels marmessors, per la qual cosa deixa dos rals de plata per cada missa.
  • Deixa una dobla d’or a repartir: dotze rals de plata a l’església de Sant Sebastià, sis rals de plata al baci de Sant Antoni de l’Església de sant Vicenç i la resta ha de quedar per l’obra de l’església … per las faltas haure jo fetas en la administratio de dits bacins…
  • Deixa a la seva filla Maria, quaranta lliures de plata, en cas de col·locar-se i no altrament. El dia que es casi se li ha de fer un vestit d’estamenya
  • Deixa al seu fill Pere, quinze lliures de plata en cas de col·locar-se i no altrament. Vol que se li doni un gambeto dels dos que té a casa.
  • A la seva dona la nomena usufructuària dels bens, sempre que no es casi. En cas de tornar-se a casar, l’usdefruit passaria a l’hereu. Mentre Magdalena sigui usufructuària ha d’alimentar els fills i família en menjar, beure, calçar i vestir segons les possibilitats de la casa, fent tots una taula i treballant per la casa.
  • Una vegada mort, vol que dels seus béns es facin i donin unes faldilles de drap a Maria Salvayre, la seva mare (devia viure amb ell)
  • Encomana a l’hereu que en tot quan pugui assisteixi a la seva àvia
  • Nomena hereu universal al seu fill Esteve. En cas de no poder-se fer càrrec de l’herència, la propietat passaria als seus altres fills, per aquest ordre: primer en Pere i després la Maria
  • Testimonis: Andreu Pagès, bracer, Quirç Brugat, bracer, Rafel Pallola, bracer, Pere Aguer, pagès, Joan Gispert, bracer, Domingo Llaona i Bernat La Costa, tots de Cabanes.

Magdalena va morir, també a Cabanes, el 4 d’octubre de 1694.

Bibliografia:


1 comentari

Cabanes als anys 60

Mostra de fotografies de Joan Noguer i Cardoner (1936-2012)
Exposició inaugurada el 29/09/2017, al Centre Cultural Antoni Ribas de Conill
Fotos cedides a l’Arxiu Municipal per la família Altimira-Noguer

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El fons fotogràfic d’en Joan Noguer està format per més de 50 sobres de negatius i una vintena de capses de diapositives. Després d’una revisió molt superficial s’hi han trobat moltes imatges d’indrets i persones no identificades però també algunes de temàtica local:

  • Nevada (1963)
  • Benedicció de les campanes (1964)
  • La Sembra de pinyons (anys 1963 i 1965)
  • Processó de Corpus – Equip de futbol – Imatges de racons del poble – Fotos personals i de la seva família – Fotos de veïns del poble …

Amb aquesta petita exposició aprofitem per agrair la donació de la família Altimira-Noguer i donem a conèixer l’existència d’aquest fons de l’Arxiu Municipal, mentre esperem que més endavant es pugui revisar tot el material i se’n pugui fer una exposició com cal.